Si vols sobreviure, has de ser fort i llest

Fa molt de temps, hi havia tres bons amics: el senyor Ferro, el senyor Vidre i el senyor Cogombret. El senyor Ferro era fet de ferro, el senyor Vidre era fet de vidre i el senyor Cogombret era fet de cogombres en vinagre. Eren gent pobra que no podia treballar, i vivien en una caseta al costat del gran castell de l'ogre.

Anaven a la cuina de l'ogre, menjaven i després tornaven a la seva caseta, però un dia, mentre menjaven, la dona de l'ogre els va veure a la cuina, es va enfadar i els va dir que no hi tornessin.

L'endemà hi van tornar i van començar a menjar a la cuina, però ella els va veure, i aquesta vegada estava furiosa. Van fugir corrent, però ella els va empaitar, i aquest cop va agafar el senyor Vidre i li va bufar al damunt. El senyor Vidre va sortir disparat pels aires, va caure a terra, es va fer miques i va morir. Els seus amics se'n van entristir, però no hi podien fer res.

L'endemà, el senyor Ferro i el senyor Cogombret hi van tornar i es van posar a menjar, però ella els va empaitar un altre cop. Van fugir, però ella els va seguir i aquesta vegada va agafar el senyor Cogombret. Li va bufar al damunt, i ell va sortir disparat pels aires, va caure a terra, es va esberlar i va morir. El senyor Ferro estava molt trist i enfurismat, i volia venjar-se.

L'endemà, el senyor Ferro va anar a la cuina de l'ogre i es va posar a menjar. Ella el va veure i li va preguntar si volia morir com els seus amics. El senyor Ferro va dir que no el podia matar, i ella li va bufar al damunt; el senyor Ferro va sortir volant pels aires i va caure a terra, però no va morir perquè era de ferro. Així que va bufar més fort que la primera vegada, però ell continuava sense morir. Ho va tornar a provar, però aquest cop, mentre li bufava, se li va esquinçar la boca i el senyor Ferro es va riure d'ella.

Va anar a casa del sastre perquè li cosís la boca. Després se'n va anar a la caseta del senyor Ferro i el va cridar: «Surt si ets home de pro!». El senyor Ferro va sortir de la caseta, i ella va intentar bufar-li al damunt, però se li va tornar a esquinçar la boca. El senyor Ferro es va riure d'ella. Estava furiosa i va tornar a casa del sastre perquè li cosís la boca una altra vegada.

Com que no el podia matar, va pensar d'enxampar-lo quan vingués a la seva cuina. L'endemà, el senyor Ferro va anar a la cuina, però la dona de l'ogre el va agafar, el va ficar dins d'un sac resistent, va lligar el sac amb una corda de botxí i va escollir la seva filla, la Memona, perquè vigilés el senyor Ferro.

La dona de l'ogre volia cuinar el senyor Ferro i convidar tota la família a menjar-se'l, així que va dir a la seva filla que vigilés de no obrir el sac. Després va sortir de casa per anar a convidar la família a sopar.

El senyor Ferro la va sentir dir que se'l volia menjar. Es va preguntar com podria sortir del sac. Va començar a mastegar xiclet fent soroll i a dir: «Xiclet vermell, mmmm, nyam nyam! Xiclet verd, mmmm, nyam nyam! Xiclet blau, mmmm, nyam nyam!», i ho va repetir moltes vegades. Per sort, la filla de l'ogre (la Memona) volia xiclet, i va demanar al senyor Ferro que li'n donés un tros.

El senyor Ferro li va dir que no li'n podia donar perquè el sac estava lligat. Li va dir que podia fer un foradet al sac, però ella va respondre que no podia, perquè la seva mare li havia manat que no obrís el sac. Així que el senyor Ferro va esperar un minut i després va repetir: «Xiclet vermell!!! mmmm, nyam nyam! Xiclet verd!!!! mmmm, nyam nyam! Xiclet blau!!!!! mmmm, nyam nyam!». Al final ella va dir que sí, que faria un foradet.

Va fer un foradet i va dir: «Dona'm un tros de xiclet, si us plau». Però el senyor Ferro li va dir que no podia treure el xiclet perquè el forat era massa petit. Ella el va fer més gran i li va preguntar: «Ara me'l donaràs, el xiclet, si us plau?», però ell va tornar a dir: «No, no puc, el forat no és prou gran!». Ella va eixamplar encara més el forat, però el senyor Ferro no hi va estar d'acord fins que el forat va ser prou gran perquè hi pogués sortir.

Quan la dona de l'ogre va tornar amb la família, van trobar el menjar ja a taula. La dona de l'ogre va dir que la seva filla era excel·lent, perquè havia cuinat el senyor Ferro, i es van posar a menjar.

Però quan van acabar de menjar, la dona de l'ogre va anar a la nevera, va obrir el congelador i va veure el cap de la seva filla. Va cridar: «No OOOOOOO!?!????» i es va posar a plorar, però el senyor Ferro es va posar a riure i va fugir cap al terrat de la casa de l'ogre.

Ella el va seguir fins al terrat, però el senyor Ferro es va burlar d'ella i va dir: «Aquesta és la camisa de la Memona», i li va llançar la camisa. Ella plorava desconsoladament, i llavors ell va dir: «Aquest és el vestit de la Memona», i també el hi va llançar. Després va dir: «Aquestes són les calces de la Memona», i també les hi va llançar.

Al final, el senyor Ferro se'n va anar lluny, content de saber que s'havia venjat de la mort dels seus amics i que la dona de l'ogre havia perdut tot el que estimava.

La moralitat d'aquesta història és: